ProZ.com translation contests »
5th ProZ.com Translation Contest: "Travel" » English to Catalan » Entry by megane_wang

Source text in English

Translation by megane_wang (#3314)

All travel is now merely a means of moving a camera from place to place, all travellers are ruled by the all-powerful lens. Visitors old-fashioned enough to wish only to stand and look with their anachronistic eyes are shoved aside by the photographers, who take it for granted that while they do their ritual focusing, nothing else may move or cross their vision. Those peculiar souls without a camera must step aside for those more properly occupied, must wait while the rituals take place, and must bide their time while whole coaches stop and unleash upon the landscape the Instamatic God. And the populations of whole countries seeing themselves cannibalised, swallowed up, vacuumed into the black-ringed staring eye, wrench what they can from the cannibals. You want picture my house, my camel? You pay.

None of this would matter, perhaps, if anything worthwhile was being accomplished. If all the constant busyness and clicking produced, at its end, what had not existed before, images of beauty captured or truth told. But, sadly, this isn't so. The camera is simply graffiti made respectable.

The camera is the means by which we stamp ourselves on everything we see, under cover of recording the Wonders of the World already wonderfully
recorded by professionals and on sale at every corner bookshop and newsagent. But what use to show Aunt Maud, back home, postcards of the Tuscan landscape, since we are not in the picture to prove that we were there?

No stretch of rocks has verity unless I am within it. No monument exists
but for my wife, leaning against it. No temple is of interest without my face beside it, grinning. With my camera I appropriate everything beautiful, possess it, shrink it, domesticate it, and reproduce it on my blank sitting-room wall to prove to a selected audience of friends and family the one absolutely vital fact about these beauties: I saw them, I was there, I photographed them, and, ergo, they are.

from "Amateur Photography: the World as it isn't and our Fred" by Jill Tweedie in the Guardian
Viatjar s'ha reduït, avui dia, a traslladar una càmera d'aquí cap allà. Tots els viatgers estan sota el domini de la totpoderosa lent. Aquells visitants prou antiquats com per a desitjar, tan sols, estar en un indret i mirar al seu voltant amb els seus ulls anacrònics són apartats a empentes pels fotògrafs, que donen per fet que mentre porten a terme l'enfoc ritual, res no es pot moure o creuar el seu camp de visió. Aquestes ànimes peculiars sense càmera es veuen apartades per aquells amb ocupacions més adequades, obligades a esperar mentre tenen lloc els rituals i a matar el temps mentre autocars sencers s'aturen per a abocar el Senyor Déu Instamàtic sobre el paisatge. I els pobladors de països sencers, veient-se canibalitzats, engolits, aspirats per l'ull fix de l'anella negra, proven de treure tot allò que poden dels antropòfags. Voleu retratar la meva casa, el meu camell? Endavant, pagueu.

Res d'això no seria important, potser, si de tot plegat en sortís alguna cosa de profit. Si l'anar i venir i el clic-clic-clic continuat produís, finalment, allò que no havia existit abans, la captura de belles imatges o el relat de l'autèntica realitat. Però, tristament, no és així. La càmera no és més que el grafit fet respectable.

La camera és el mitjà pel qual estampem la nostra pròpia imatge sobre tot allò que veiem, amb l'excusa de retratar les Meravelles del món ja retratades meravellosament per professionals i a la venda a la llibreria o al quiosc de cada cantonada. Però quin sentit té mostrar a la tieta Maud, en tornar a casa, postals del paisatge de la Toscana, si no som a la foto per a provar que hi hem estat?

Cap porció de roques no és real a no ser que jo hi aparegui. Cap monument no existeix, si no és que la meva parella hi apareix recolzada al damunt. Cap temple no té cap interès sense la meva cara al costat, amb un somriure d'orella a orella. Amb la meva càmera m'apropio de tot allò que és bonic, ho posseeixo, ho encongeixo, ho domestico i ho reprodueixo a la paret blanca de la meva sala d'estar per a provar a una selecta audiència de familiars i amics l'únic fet absolutament essencial de tota aquesta bellesa: la vaig veure, hi vaig ser, la vaig retratar i, per tant, existeix.

de "Amateur Photography: the World as it isn't and our Fred" per Jill Tweedie a the Guardian